Ser dona avui a ca meu

Sóc dona i m’agrada ser-ho. Si fos home segur que també estaria encantada de la vida.


Avui, afortunadament, també sóc treballadora remunerada. Sense remunerar ho sóc tot l’any. Quan sóc treballadora sense remunerar també estic encantada de la vida (tot i que sense un euro a la butxaca). Treballar m’agrada i gaudir del meu temps lliure també.

Des de fa quasi 7 anys també sóc mare. Comparteixo dos nens QUASI al 50% amb el meu company de vida.

I el QUASI és el que no m’agrada. Aquest QUASI és el que fa que haguem de celebrar el dia de la dona treballadora. A vegades em sembla que jo sóc la única que carrega amb més del 50% però, malauradament, jo sóc de les poques afortunades que pot comptar amb alguna col.laboració.

L’altra putada de ser dona és el que m’han dit que he de ser i com he de ser.

He d’estar prima i ser bonica. Complementar-ho amb tortures com la depilació o fins i tot cirurgia!!! Decorar-me amb cremes, maquillatges, peelings i tòpics. Cal canviar de marca per estar a la última.

He de tenir una bona formació acadèmica. Una bona posició a la feina. He de ser un membre actiu de la societat. He de tenir vida social pròpia. He de tenir un bon cotxe i portar-lo net. M’he de casar. Ser una bona esposa. He de ser mare. Una bona mare. He de cuidar dels meus grans, i la veritat és que s’ho mereixen. He de portar la comptabilitat familiar, i ha de quedar per estalviar i fer un fons de pensions. Mantenir la casa i la roba amb un cert ordre. No s’hi val a tancar les cortines perquè no es vegi la merda dels vidres. He de dominar la informàtica. La mecànica. El taladro i l’aspiradora. Total, que ho podem fer absolutament tot i estar guapes, sobretot estar guapes.

Doncs mira tu, és cert que ho puc fer tot. A la vegada que bec la llet de soja amb calci, un actimel, em prenc la jalea i demano hora al dels aparells de la sordera. Però perdré el nord.

Jo passo. Jo decideixo fins on puc arribar. Després delego o ignoro. O delego i ignoro.

La incorporació de la dona al món laboral ha sigut un gran avenç i no hi vull renunciar, això sí, em quedo amb una posició mediocre perquè no tinc ni ganes ni preparació per aspirar a res millor. Ser mare també ha sigut la meva elecció i tampoc hi vull renunciar, però sóc de les mares cutres a rabiar. Ser mestressa de casa també m’agrada però la veritat és que tot i que m’hi esforço molt mai està bé. Ser la dona de l’Ori també m’agrada, però tampoc no sóc una bona esposa, el tinc una mica abandonat. Directament passo d’estar guapa i prima. Passo d’una bona posició a la feina. Passo de tenir vida social pròpia. M’adapto a la dels nens i de moment no em va malament del tot. Quan els nens passin d’aquesta vida social d’ara ja veurem com m’espavilo! Passo del bon cotxe i de portar-lo net. Tampoc cuido els meus grans com es mereixen. La comptabilitat familiar sí que la porto, com el cul és evident. Això m’agradaria delegar-ho però a l’Ori no li interessa rellevar-me.Passo de la informàtica. Passo de la mecànica. Controlo el taladro i domino l’aspiradora.

Tu has de fer el mateix. Tu has de decidir fins on vols arribar amb els teus estudis i la teva feina. Tu has de decidir si vols ser esposa. Si vols o no ser mestressa de casa. Si vols ser mare. Quan vols ser mare. De quantes criatures vols ser mare. Tu has de decidir a gran trets com vols que sigui la teva vida. Després treballa per aconseguir-ho. Canvia d’idea pel camí. Bé, quan has sigut mare ja no hi ha marxa enrera però tota la resta la pots canviar.

Fes la teva llista i mira fins on vols i pots arribar.

Ara ve el més difícil. Qui fa la resta?

Aquí també la caguem. La solució més fàcil és pagar perquè ens ho fagin. Com mola tenir pasta per tenir una dona de fer feines, una cangur... però hi ha coses que no ens les poden fer ni pagant.

Jo, que no puc pagar, i fa anys vaig crear un projecte de vida amb l’Ori, he decidit compartir les meves tasques amb ell. La veritat és que si li dius fes la cuina la fa. Si li dius porta els nens al cole els porta. Avui, per primera vegada i sense que li digués ha portat el cotxe a passar la ITV sense enviar-hi el mecànic. Un bravo per ell. També sap planxar i cosir. Cuinar per suposat. Però tot i les seves altes capacitats, si no li dic no ho fa.

Pensant en les tasques que els homes han agafat de fa pocs anys ençà veig que els pobres tampoc no n’han sortit ben parats. Fins fa poc ells només havien d’anar a treballar i portar els diners a casa. Per ocupar-se dels fills entenien renyar-los quan arribaven les males notes i com a molt portar el fill (mascle) al futbol. Ara, a poc a poc i com poden, perquè les dones i la societat no els hem ensenyat prou bé, van agafant posicions. La putada és que han començat pel menys envejable. Han d’estar guapos, depilats i posar-se cremes!!! I quan s’agafen la reducció de jornada per cuidar els fills o pleguen abans de la feina per portar-los al metge són mal vistos.

Homes del món: vosaltres també podeu fer tot el que fan les dones. Fins i tot estar ben guapos. Igual que elles no podeu fer-ho tot a la vegada. No intenteu dominar les dones. No deixeu que us dominin. Feu la vostra llista i a triar i delegar. Al 50% si teniu un projecte de vida en comú amb algú.

Truca'm per fer un cafè que no m'agrada planxar i m'encanta xerrar amb tu

Bona nit a tothom,



ahir al migdia em va trucar l'Àngels per quedar per la tarda i jo no podia. L'Àngels primer va ser una companya de feina que va esdevenir amiga i després va marxar a Alemanya a viure. La segueixo via facebook i e-mail però les últimes vegades que ha vingut no he pogut quedar amb ella. Ahir tampoc podia i ella només es quedava fins avui. Vam dir d'intentar quedar avui però vaig pensar que estaria liada i no podria però, potser aviat, després de deixar els nens al cole, trobaria una forat per mi.



Aquest matí, quan ha sonat el despertador, ni he pensat en l¡Àngels. Li he donat una patada a l'Ori i li he dit: "Avui t'aixeques tu que a mi em toca dormir" i he seguit al llit fins a prop de les 9.00, quan el xivarri a casa ja era insuportable. Cap a les 9.30, després del cafè de bon dia i d'encendre la planxa, he pensat "Veus, no ha pogut. M'hauré d'esperar fins a l'estiu per veure-la". I m'he posat a planxar i he deixat de pensar en ella.



A les 10.10h ha sonat el telèfon. Era ella!!! Mentre em preguntava si podíem fer un cafè jo corria pel passadís de casa baixant-me els pantalons del pijama i quan hem decidit on quedar ja estava vestida. Havíem quedat en 20 minuts a Sant Feliu i havia d'arribar-hi i aparcar. Rentar cara, mans i dents com els gats, no cal pentinar que ja ho vaig fer ahir. Adéu Ori intentaré recollir jo els nens però no ho prometo ja baixant les escales, agafo el cotxe gran, arribo a Sant Feliu, faig dues voltes a l'aparcament de sorra i decideixo aparcar en horitzontal, al revés que els altres i així aprofitar una cantonada, corro, corro cap al mercat. Hem quedat allà. Qué maco ha quedat el mercat!!! De seguida ha arribat ella. Quina ilu! Hem anat tot xerrant cap a la croissanteria nova de dalt de la rambla. Ha compartit amb mi una molt bona notícia. M'he alegrat moltíssim per ella. Sé que ho desitjava molt. Hem xerrat. Hem xerrat molt (a totes dues ens encanta i ho sabem fer molt ràpid!) Cap a les 11.30h ens hem acomiadat. Ella volia anar a la pelu i jo havia de recollir els nens als coles. He tornat cap a casa contenta. Molt contenta. M'ha encantat deixar-ho tot a mitges per sortir corrents a fer una cafè amb una amiga. I pensant que a l'estiu farem un soparet a la platja. Amb molt de vi i molts riures. També amb la Nuri i potser amb l'Imma. Si l'Irma també estigués per aquí ja seria la hòstia.



Amics i amigues, si teniu una hora (o menys) no ho dubteu. Truqueu-me i ho deixo tot per un cafè amb vosaltres!

Uniformes, tarimes, educació i ensenyament

Al llarg de la meva vida he anat a una escola pública d’Esplugues de Llobregat, sense uniforme ni tarima; a dues escoles publiques de Rubí, també sense uniforme ni tarima; a una escola privada a Gràcia, sense uniforme però amb tarima; a una escola concertada, també a Gràcia, amb uniforme, sense tarima i amb monges; a un institut públic a Sant Cugat, sense uniforme ni tarima; a un institut privat a Sarrià, sense uniforme però amb tarima; a una universitat privada a Barcelona, sense uniforme però amb tarima (suposo que perquè els 80 alumnes poguéssim veure el profe des de la llunyania) i a una Escola d’Estudis Superiors a Sant Cugat, sense uniforme i ara no sé si amb tarima o sense.

Un cop demostrada la meva experiència escolar, malauradament no podré parlar sobre la segregació per sexes ni per nivells de diguem-ne “capacitació”, puc exposar-vos el meu punt de vista sobre la nova consellera: JA SE’N POT ANAR A LA MERDA

L’uniforme no afecta en absolut a la forma de ser dels nens i nenes. Si els pares els deixen créixer com autèntics capullos que demanen marques, encara que portin uniforme, voldran les sabates de la marca de moda o el polo aquell que porti la majoria o que se’l pugui permetre una minoria. Mares i pares, vosaltres sou l’autoritat a casa vostra i amb els vostres fills. Escolteu els seus raonaments, segurament us sorprendrà lo llestos i coherents que són però, si no arribeu a un acord, sou vosaltres qui heu de dir la última paraula i posar les normes. Fa mandra barallar-se amb els nens cada matí, segur que la cosa empitjora quan arriben a l’adolescència, però això no és prou motiu perquè deixeu en mans dels altres l’educació dels vostres fills. Què els direu? És la norma? No és cosa nostra ho han decidit uns altres per nosaltres… Això no és educar!

Sobre la tarima també tinc la meva opinió.

Quan, d’aquí a poc temps i degut a la paralització de totes les ampliacions i constriccions d’escoles noves i fins i tot la instal.lació de nous barracons tot i el creixement de pobles i ciutats a classe hi hagi més de 30-40 nens doncs farà falta la tarima. No per imposar respecte sinó perquè és molt incòmode dirigir-se a algú a qui no pots veure (si ets profe) o perquè és impossible que un nen o nena preadolescent presti atenció si no veu el mestre perquè li queda lluny i perquè els més mandrosos, que n’hi ha, no ho negarem, aprofitin la multitud per amagar-se i dormitejar. Però no ens enganyem, no és per imposar respecte. Perquè els nens respectin els Mestres el primer que hem de fer els pares és respectar-los nosaltres.

No cal estar-hi sempre d’acord, són persones, amb caràcters i creences diferents a les nostres, per tant podem xocar, però davant qualsevol desacord el que hem de fer és parlar-ho amb el mestre, amb la Direcció del centre, amb el Departament d’Educació o Ensenyament però mai, mai dels mais, parlar malament dels mestres davant els nostres fills i mai, mai però que mai dels mais, donar la raó directament a la nostra criatura sense contrastar opinions. Els nens la saben molt llarga, no cal que us ho expliqui.

Altres propostes d’aquesta senyora van en l’ordre de:

Abandonar l’educació tova. Doncs no puc dir res perquè aquesta frase no em comunica prou coses.

Modificar el calendari escolar: aquí sí que tinc alguna cosa a dir. Entenc i reconec que l’escola no serveix per aparcar els nens. Fins aquí d’acord. Però els pares hem de treballar. Per poder ser pares i treballar, a més de racionalitzar horaris a la feina –tema que cal plantejar amb una certa urgència- com que no podem ni decidir ni triar els horaris escolars i laborals, com a mínim, necessitem conèixer el calendari amb la màxima antelació possible i mantenir-lo durant el màxim temps possible: SENYORES I SENYORS QUE PRENEN LES DESICIONS FACIN EL FAVOR DE PRENDRE LES DESICIONS RÀPIDAMENT, COMUNÍQUIN-LES RÀPIDAMENT I NO LES CANVIIN TAN SOVINT. És impossible portar una família amb celeritat amb tants de canvis i també és impossible centrar-se en la feina quan tenim el cap ple d’horaris, dels nostres, dels dels nens i dels dels amics i familiars més proper per saber a qui li engaltarem les criatures el proper pont o les properes vacances.

Treure la sisena hora: ni tan sols sé si estic d’acord perquè no sé si aquesta hora de més els aporta realment alguna cosa o si només ens soluciona el panorama una hora més al dia. Cadria estudiar el tema a fons si és que ha estat implantada prou temps com per extreure’n una conclusió objectiva.

Treure la setmana blanca: Doncs pensin-ho bé i quan tinguin dades sobre la implantació d’aquesta prengui’n la millor decisió pels nostres fills. Però pensi-ho bé i no ens ho tornin a canviar en força temps.

Tornar a posar els exàmens de setembre: Mira tu! Aquesta em sembla bé.

Amb això la Sra Rigau pretén reduir el fracàs escolar. Amb això i reduint els pressupostos un 20%, cosa que implica menys mestres, menys material, menys seguretat i menys neteja.


Doncs què voleu que us digui? No ho veig gens clar. De fet la cosa pinta molt negre.

Batalletes de mare treballadora

Els dies que faig el torn de tarda és l'Ori qui explica el conte a la Mel abans d'anar a dormir.


Ahir va triar un dels contes del llibre que en Jordi, la Nati i en Marc li van regalar pel seu cumple.


Explica la història d'un cangur a qui li encanta estar a la bossa de la seva mama però els pares li expliquen que n'haurà de sortir perquè arriba un germanet i no hi cabran tots dos a la panxa. El conte no sé ben bé com segueix, i tampoc m'importa gaire. El més interessant va ser el comentari de la Mel, com sempre clar!


Papa, ja van avisar-lo també de que tenir un germà petit seria tan dur i cansat?


Un altre costum que tenim ara els dies que jo treballo per la tarda és que abans de marxar li deixo al coixí una "sorpresa". Hi ha dies que li deixo una foto amb alguna frase, o una galeta de les que donem amb el cafè a l'hotel, una carta... És la meva forma de compensar aquella estona que cada nit passàvem juntes al llit i després del conte li preguntava que havia sigut el millor del dia i li recordava com l'estimo. A ella li encanta. De fet crec que prefereix que treballi de tardes només per l'emoció de la sorpresa que li deixo. Ella fa el mateix. Cada tarda, enlloc de jugar a les cartes o a les dames com fèiem abans, ella agafa els seus rotuladors de purpurina i metal•litzats i m'escriu cartes i em fa dibuixos. A mi també m'encanta. Cada nit, quan arribo cap a les 23.30, vaig corrents al meu coixí, busco la meva carta i m'assec al llit a llegir-la és fantàstica!!! Les guardo, les guardo totes com un tresor. Trobar cada dia un MAMA GUAPA BONA NIT T'ESTIMO MOLT o un ETS LA MILLOR MAMA DEL MÓN MUNDIAL ben envoltat de cors, petons, papallones i flors ben lluentes val més que tot l'or del món.


Agraeixo a la Gemma aquell post que va escriure del nus al llençol, això em va donar la idea. No se'm dona gaire bé fer nusos en el nòrdic, però una carteta amb rotuladors de purpurina també funciona!


En Nim segueix tan sapastre com sempre, és el més xulo del barri! Avui m'ha fet el seu primer petó amb els seus llavis ben enganxats a la meva galta. Aquest petó tampoc té preu.

Un nu imprevist

Un nu imprevist

Dissabte, 26 de febrer del 2011
Marc Rovira Campos - (Barcelona)

Sóc mestre d'una escola de primària, i tinc a càrrec meu 25 alumnes de 7 anys. El 16 de febrer, dimecres, vam fer una sortida cultural a un museu pròxim al parc de la Ciutadella. Una vegada finalitzada la visita al museu, vam anar a menjar els entrepans al parc. Però la meva sorpresa va ser que, a l'arribar al petit llac del mamut amb tots els nens, s'estava fent una sessió fotogràfica amb una senyoreta pràcticament despullada. No cal dir que es va organitzar enrenou entre els nens, perplexos pel que estaven veient. La mateixa sorpresa la van tenir altres grups escolars amb els quals vam coincidir en aquell moment. Em va doldre l'actitud d'alguns mestres d'altres centres, passius davant d'aquell espectacle que es feia davant dels nens. Però encara m'indigna més la displicència de les autoritats, que permeten coses així. Als meus alumnes de segon, naturalment, els vaig treure d'allà i els vaig explicar que allò era indigne.



Avui he llegit aquesta carta d’un lector del Periódico i el primer que m’ha vingut al cap és lo afortunada que sóc que aquest home no sigui mestre de la nostra escola.

A casa nostra el cos, vestit, seminu o despullat és preciós, és únic i l’hem de cuidar. L’hem de cuidar perquè ens ha de durar tota la vida i volem que estigui en les millors condicions possibles perquè ens acompanyi a fer allò que ens agrada. El mateix passa amb el cervell. L’hem de cuidar i alimentar perquè no deixi de funcionar.

N’estic segura que molts pares d’aquests alumnes deuen pensar igual.

És feina del mestre ensenyar els nostres fills el que és indigne del que no ho és? NO, ROTUNDAMENT NO.

És evident que un mestre, per poder donar les seves classes ha d’educar. No li queda més remei. Seria impossible impartir una classe a 25 alumnes si no se’ls ensenya que quan un parla els altres escolten, que s’ha de respectar el torn, que no es pot cridar i que no es pot picar. A partir d’aquí la feina d’educar és dels pares.

Què ha explicat aquest senyor als seus alumnes? Que un cos nu o semi nu és indigne? Que utilitzar les persones per vendre és indigne? Que una model té una vida laboral molt curta perquè es considera maco només un cos jove i sovint extremadament prim? Que la feina de model és més dura del que ens sembla i que per poder treure els catàlegs d’estiu s’ha de fer les fotos a l’ hivern i passar fred? Li ha explicat als nens quanta gent i quant de talent fa falta perquè es pugui fer un bon reportatge? Li ha explicat que per fer moltes coses cal treballar en equip?

Mira que hi havia coses a explicar!!! Però no, aquest home ha decidit explicar els seus alumnes de 7 anys que un cos semi nu és indigne.